OBJECTIUS:
Una de les característiques més remarcables de la proposta d'anella verda de la Diputació de Barcelona és la gran diversitat de territoris i paisatges que inclou. Serralades i planes s'alternen al llarg del seu recorregut, configurant un rosari de situacions i dinàmiques força heterogènies. En el cas de les serralades, el paisatge bàsicament forestal i la seva geomorfologia característica , juntament amb la gran tradició excursionista d'aquestes àrees, ja va facilitar, als anys setanta, l'establiment de polítiques de conservació i gestió per a aquests espais i la constitució de tot un seguit de parcs naturals i altres espais protegits. En els sectors de la plana, tradicionalment ocupada per l'activitat agrícola, cada cop van prenent més força els processos urbanitzadors vinculats al pas d'infraestructures viàries.
El projecte de l'anella verda evoca múltiples lectures, imatges i intencions: els green belts de l'urbanisme europeu d'aquest segle; les green ways nord-americanes; els cinturons de natura o reservoris de biodiversitat; els connectors ecològics; els espais agrícoles i el paisatge; l'espai de lleure; ect.
Tot plegat, una gran diversitat de conceptes que cal afegir a l'heterogeneïtat del territori abans esmentada. Es tracta d'una aposta que s'orienta cap a la consecució d'un veritable Sistema d'Espais Lliures i Naturals, segurament un dels reptes més innovadors plantejats per aquest projecte d'anella verda.
Sota aquesta premsa s'ha abordat l'elaboració de les Directrius territorials bàsiques de l'anella verda entre el massís del Garraf i la plana del Penedès, amb l'objectiu de plantejar l'extensió de l'anella verda -consolidada al sud de la serralada Litoral amb el Parc Natural d'Olèrdola i el Parc del Foix-, cap a la plana del Penedès i preveure la futura connexió amb la serralada Prelitoral.
Aquest territori de transició va des d'un paisatge de serralada encara natural, fins a un territori agrícola, dinàmic i amb important nuclis de població que progressivament es van integrant a la realitat metropolitana barcelonina. Cal avançar, però, que la divisòria entre la serralada i la plana no és una frontera clara i contundent, sinó ben al contrari, perquè esdevé una frontissa complexa i rica en matisos que potencien vincles i múltiples elements de transició. L'objectiu bàsic de les directrius serà descobrir i conferir valor a les possibilitats vertebradores i connectives d'aquest territori.
L'elecció de l'àmbit d'estudi respon a la voluntat de delimitar un sector prou representatiu d'aquesta diversitat territorial. Seguint el contacte entre la serralada i la plana, l'àmbit escollit comprèn una ampla franja que va des del pas natural del riu Foix en travessar la serralada Litoral, fins una mica més enllà del pas de la riera de Vilafranca. Transversalment, va des dels primers contraforts i carenes de la serralada Litoral, inclosos al parc d'Olèrdola, fins al corredor urbà i d'infraestructures viàries de Vilafranca del Penedès. El sector delimitat configura un rectangle de 17 x 10,5 km, equivalent a una superfície de 17.850 ha.
Cal acabar aquesta part introductòria amb un aclariment: l'objectiu del treball ha estat establir unes directrius territorial bàsiques, i aquest format ha condicionat la seva metodologia i, evidentment, els seus resultats. Les propostes que n'han resultat no pretenen donar solucions definitives o de disseny. Tampoc no es tractava d'elaborar un document de planejament, ni tan sols una fase prèvia. L'objectiu ha estat des del primer moment analitzar i projectar la dimensió estructural i connectiva del territori per intentar descobrir tots aquells aspectes estratègics susceptibles d'incidir en les decisions territorials, d'escala tant global com local i, tant de bo, contribuir a endegar noves dinàmiques.
METODOLOGIA
Bases d'un llenguatge interdisciplinari comú.
La reflexió territorial ha de comportar un profund diàleg interdisciplinari, moriu pel qual la simple addició de discursos sectorials i dispars no serà mai prou satisfactòria. Per tant, un primer pas per a iniciar l'estudi va ser acordar les bases d'un llenguatge comú entre les diferents disciplines de manera que fos real, continuat i orientat: real en el sentit de ser útil per a dialogar, o sia, per a generar nous discursos a partir d'aportacions sectorials complementàries; continuat en el sentit de ser capaç de mantenir aquest diàleg des de les primeres fases de l'anàlisi fins a la proposta final; orientat pel fet de saber seleccionar aquells elements que han de contribuir a l'assoliment dels objectius plantejats i no ser objecte d'una mera erudició científica o demostració tècnica.
Ha estat, doncs, necessari establir una mínima metodologia per a interrelacionar les diferents lectures de manera positiva, i ha estat fonamental fixar un marc cartogràfic comú, representatiu i útil per a l'obtenció de dades i la realització d'anàlisi, i com a base de diàleg. S'ha treballat sobre un sector delimitat de l'ortofotomapa a escala 1: 25.000 i, en un segon nivell de proposta, en un sector més detallat, a escala 1: 10.000. Sobre aquestes dades digitalitzades informàticament, s'ha superposat de manera vectorial la informació provinent dels diferents fronts analítics. D'aquesta manera, l'ordinador s'ha convertir en una eina imprescindible d'intercanvi d'informació que ha permès avançar de manera progressiva i unitària en tots els fronts.
Aquest procés metodològic es pot exemplificar de manera bastant evident a partir de quatre mapes inicials de caire analític (fig. 1): una lectura geològica (a), una interpretació morfològica i paisatgística (b), una delimitació de les cobertes del sòl (c) i, finalment, la imatge que resulta del diàleg anterior (d), imatge que interpreta el territori que s'ha anomenat de transició entre la serralada i la plana, i en què s'emfasitza especialment el paper estratègic que adquireix la carena de la serralada Litoral, i determinades unitats agrícoles: les de sòcol de la serralada, els fondos conreats del municipi d'Olèrdola i les unitats agrícoles de l'interior de la serralada.
Un exemple similar es troba en dos plànols més de la diagnosi (fig. 2): el reconeixement del patrimoni arquitectònic d'aquest territori, el qual s'ha posat en relació amb itineraris culturals existents i els recorreguts excursionistes (a), i la lectura urbanística dels fronts de creixement urbà amb relació als principals eixos viaris (b). D'aquesta anàlisi es deriva una diagnosi crítica de les tendències actuals: el primer plànol mostra la desvinculació que existeix entre els principals elements del patrimoni arquitectònic i paisatgístic i la xarxa d'itineraris existents, mentre que en el següent plànol s'observa, entre altres aspectes, una proposta de front de creixement urbà -l'illa metropolitana proposada en els documents provisionals del Pla Territorial Metropolità de Barcelona- que s'enfila pel sòcol de la serralada i ultrapassa els límits naturals de la plana. Aquí la crítica a l'extensió de la taca urbana es fonamenta no en termes quantitatius sinó a partir de la idoneïtat de la seva forma i posició.
L'anàlisi del lloc amb relació a l'estructura general del territori.
L'anàlisi territorial s'ha orientat de bon començament cap a l'objectiu bàsic de definir un Sistema d'Espais Lliures i Naturals, entès com un dels sistemes fonamentals que estructura el territori conjuntament amb el sistema urbà i les infraestructures i comunicacions, i que ha de facilitar els flux i l'intercanvi d'informació entre tots els diferents elements que el componen. El rellu que s'ha atorgat a determinats elements del territori, o la valoració feta a certs components i tendències, ha estat sempre posat en relació amb la capacitat de vertebrar i connectar aquest territori des del punt de vista de medi natural i rural del paisatge.
Valorar i adjudicar funcions a les diferents parts del territori pot esdevenir un bon camí per a determinar la seva estructura general. La reinterpretació de les especifitats de cada lloc i del seu valor en funció de la situació de les altres peces del territori s'ha mostrat en aquest cas útil i reveladora. Un exemple prou emblemàtic seria la reinterpretació dels fondos com a xarxa potencial de vertebració territorial. Els fondos són valls encaixades per l'erosió en la roca calcària del massís, i des dels pendents de la serralada baixen cap a la plana, com uns rius conreats de cereal i vinya, per entre les parets verticals de pedra i zones forestals (fig. 3).
Des d'una lectura genèrica difícilment podria adjudicar-se gran valor als fondos: el mateix planejament urbanístic els qualifica simplement de sòl no urbanitzable agrícola o forestal; l'anàlisi de la coberta del sòl tan sols mostra petites franges conreades, insignificants al costat de l'agricultura extensiva de la plana penedesenca. Fins i tot des del punt de vista productiu, els fondos són elements en regressió, cada cop més erms davant la competència dels conreus de plana. Una lectura més intencionada d'aquest element territorial descobrirà que en conjunt els fondos configuren una xarxa de gran valor paisatgístic que interconnecta profundament el massís del Garraf amb la plana del Penedès (fig. 7). D'aquest tipus de lectura es deriven nous valors afegits als antics: valors socials, culturals i de lleure en incorporar els fondos a l'estructura de camins; valors mediambientals com a connectors biològics; valors urbans en interconnectar els fondos amb les retícules de carrers dels pobles propers; etc. Aquesta nova capacitat connectora i vertebradora es planteja com un element clau a tenir en compte en qualsevol estratègia territorial de futur.
Altres especificitats del lloc que s'han analitzat i valorat de manera similar a la de l'exemple anterior serien, per exemple, el nucli rural de Viladellops, una de les peces més ben conservades del rosari de planes agrícoles de l'interior de la serralada (fig.4), o la vall agrícola de Sant Marçal amb el nucli urbà de Sant Pere Molanta, com a sector singular de la plana del Penedès, resguardat al peu de la serralada i apartat del corredor prelitoral d'infraestructures viàries (fig. 5).
Representació gràfica de les directrius.
Les "Directrius territorials bàsiques de l'anella verda ..." es concreten cartogràficament. Són, per tant, directrius en format dibuix. Els objectius i les estratègies s'expliquen en forma d'imatges i els lemes i les propostes d'acció es suggereixen en els mateixos títols dels plànols. Sembla, per tant, oportú reflexionar una mica sobre el caràcter que s'ha volgut donar al dibuix com a instrument, i justificar determinades limitacions autoimposades.
En primer lloc cal explicar que el concepte de dibuix no s'ha associat en cap moment al de disseny. El dibuix s'ha limitat a ser una representació estricta de les geometries ja existents en la morfologia del territori i la ciutat. El dibuix també s'ha encarregat de revelar estructures subjacents i d'expressar relacions en la posició relativa de les diferents peces del territori i de les zones definides pel planejament. En aquest cas, no s'han volgut inventar noves peces del trencaclosques; simplement s'ha tractat d'insinuar noves combinacions.
És en aquest sentit que l'àmbit representat en el plànol ha estat geometritzat més que no pas dibuixat. D'altra banda, s'hi podrien veure similituds amb la zonificació del planejament urbanístic, però en aquest cas tan sols s'ha fet de forma discrecional en aquelles parts que s'han considerat rellevants o estratègiques. S'han delimitat àmbits i s'han traçat eixos com a mecanismes per a expressar estructures i fluxos alternatius del territori, o per tal de suggerir processos complementaris als actuals.
En tot moment s'ha volgut evitar avançar en solucions concretes de disseny, ja fossin d'escala paisatgística o arquitectònica. Les directrius elaborades ho han estat simplement com suggeriments, i no s'han volgut limitar amb imatges concretes, sempre difícils d'abordar en aquest estadi de la qüestió sense caure en arbitrarietats de dubtosa aplicació futura.
Amb un fragment del plànol de les directrius a escala local, 1: 10.000, es poden exposar prou bé aquestes opcions metodològiques (fig. 7), per què el sector escollit té un paper fonamental en desenvolupar la funció de ròtula entre el sistema urbà de Vilafranca i el Sistema d'Espais Lliures i Naturals. El dibuix emfasitza una peça de territori qualificada des del planejament urbanístic d'Olèrdola com a "Sol No Urbanitzable d'Usos Alternatius". Les directrius proposades justament volen incidir en la necessitat de donar una vertadera alternativa a aquests usos ja anomenats alternatius, i en el dibuix s'expressa la capacitat estratègica d'aquesta peça de 51 ha. en relació amb una desitjada penetració de l'anella verda cap a l'interior del nucli urbà de Vilafranca del Penedès.
En el mateix dibuix es posen en relleu les zones verdes i els parcs urbans definits pels plans d'ordenació urbana d'Olèrdola i de Vilafranca del Penedès, per tal d'insinuar la necessitat de deixar fluir aquests espais urbans cap a la perifèria i de connectar amb la xarxa d'espais lliures i naturals.
Finalment, també es pot esmentar el paper que es dona a un eix viari ja existent, un tram de la carretera C-244 de Vilanova i la Geltrú que s'ha unit a l'accés al Parc Arqueològic d'Olèrdola, i que suggereix la interconnexió del Sistema d'Espais Lliures i Naturals amb el sistema urbà i d'infraestrcutures mitjançant les possibilitats paisatgístiques i estructuradores d'aquest ei viari. En el dibuix s'emfasitza la direcció i la posició d'un vector, i els punts estratègics que relaciona: autopista A-7, accessos a Vilafranca del Penedès, nucli urbà de Sant Miquel d'Olèrdola i la seva connexió amb la xarxa de fondos, parc arqueològic i espai protegit d'Olèrdola, etc.
RESULTATS.
El resultat obtingut en tot aquest procés d'estudi i anàlisi es concreta a dos nivells: d'una banda es presenten les d irectrius que han de permetre estendre l'anella verda cap a la serralada Prelitoral, tot travessant la plana penedesenca, i consolidar-la en la zona de contacte entre la seralada Litoral, el massís del Garraf, i la plana agrícola del Penedès; un segon grup de directrius, que en aquest àmbit del treball adquireixen una significació especial, van en la direcció de facilitar la integració de la xarxa d'espais lliures i naturals amb els sistemes urbans i les infraestructures que en aquest sector van adquirint cada cop un major desenvolupament.
Directrius per a estendre i consolidar l'anella verda al Penedès.
La situació dels principals nuclis urbans i l'anàlisi de les actuals expectatives de creixement delimiten un passadís territorial adequat per a la prolongació de l'anella verda cap a la serralada Prelitoral a través de la plana del Penedès (fig. 6). Aquest passadís se situa entre la carena de l'Arboç i els sols urbanitzables de Santa Margarida i els Monjos i Vilafranca del Penedès, i coincideix també amb l'espai emmarcat entre la riera de Marmellar i la riera de la Múnia. Les característiques d'aquest sector de l'anella verda són eminentment rurals i el seu potencial de futur ha de basar-se en una agricultura rica i consolidada, i en una patrimoni paisatgístic molt representatiu de la plana penedesenca. L'activitat agrícola ha de permetre respectar i afavorir la connectivitat ecològica i paisatgística del territori, la qual també es veu reforçada amb la conservació dels cursos fluvials anteriorment esmentats.
En aquest mateix nivell de proposta, és fonamental poder consolidar també les connexions internes de la serralada Litoral. Recentment s'ha connectat el Parc Natural del Garraf amb el Parc d'Olèrdola i el Parc del Foix en incorporar al sistema de parcs un passadís que discorre pel vessant meridional de la serralada. En aquesta mateixa línia d'actuació es considera necessari incrementar les connexions de la serralada Litoral i es plantegen dues propostes (fig. 6):
a) La connexió del Parc d'Olèrdola amb el Parc Natural del Garraf seguint la línia de carena que discorre per la penya del Papiol i la serra de les Gunyoles, i que s'orienta cap a l'espai d'interès natural de l'Ordal. Aquesta ampliació incorporaria els paisatges agrícoles que encara resten a la depressió interior de la serralada, concretament els que van de Canyelles a l'Arboçar passant per Viladellops.
b) La connexió del Parc d'Olèrdola amb el Parc del Foix resseguint la franja de contacte entre la serralada Litoral i la vall del Foix, i incorporant-hi les unitats agrícoles del sòcol de la serralada que s'estenen des de Moja fins a Torrelletes, les quals es consideren d'un alt valor estratègic i paisatgístic, tot i que actualment es troben en un incipient estadi regressiu.
Directrius per a integrar l'anella verda al sistema urbà del Penedès.
Les directrius proposades plantegen tres escenaris exemplars i emblemàtics per a integrar l'anella verda als nuclis urbans de la plana penedesenca, i estableixen les corresponents línies d'actuació específiques per a cada un d'ells:
.....a) Sant Miquel d'Olèrdola, xarxa de fondos i falques verdes urbanes (fig. 7).
Amb l'objectiu d'aconseguir una xarxa de passadissos que interconnectin des del punt de vista ecològic i paisatgístic la serralada Litoral i el teixit urbà de la ciutat, es proposa la conservació de la retícula de fondos existents i també de les riberes ce les rieres ja protegides a la plana.
El nucli urbà de Sant Miquel d'Olèrdola se situa en un indret estratègic de confluència dels sistemes de serralada i els de plana, al peu de fondo de la riera de Vilafranca, a mig camí entre el parc arqueològic i natural d'Olèrdola i la capital de l' Alt Penedès. L'estructura de carrers del poble desemboca en aquest mateix fondo, i produeix actualment els típics conflictes que sorgeixen de les relacions mal resoltes: conreus abandonats, abocament de runes, etc. Cal invertir aquesta tendència fent del problema la seva solució o, dit d'una altre manera, convertint el que ara són darreres en uns nous davants.
La integració positiva entre la xarxa de fondos i el teixit urbà es planteja a partir del model de les falques verdes urbanes, o penetracions del medi natural cap a l'interior de la ciutat. Aquest mateix model ha de permetre connectar, també a través de la retícula de fondos, amb Vilafranca del Penedès, integrant en aquest sistema l'anomenada ròtula de sòl no urbanitzable d'usos alternatius i passant per sota els viaductes de l'autopista fins arribar als parcs urbans de la ciutat.
.....b) Casc antic de Moja, feixes conreades i camí paisatgístic (fig. 8).
Amb aquest nova directriu es proposa integrar el paisatge de cornisa de serralada que mira a la vall del riu Foix i les unitats agrícoles de sòcol, amb el nucli urbà de Moja com a element més emblemàtic i, mes cap a llevant, amb la ciutat de Vilafranca del Penedès.
El nucli de Moja està situat en una posició de domini de la plana penedesenca i les seves característiques singulars es veuen reflectides en l'estructura urbana del casc antic, en les restes de fortificacions i en el patrimoni arquitectònic. El perfil del poble es complementa amb un paisatge de feixes conreades que baixen fins al Foix.
En aquest cas, s'aposta per una actuació de tipus paisatgístic que potenciï la conservació activa de la zona agrícola de manera compatible amb l'ús del lleure. Se suggereix com a lema un itinerari cultural i paisatgístic entre Moja i l'ermita romànica de Penafel, situada a les afores del poble. .....c) Sant Pere Molanta i la vall agrícola de Sant Marçal (fig 9). En aquest tercer escenari, l'objectiu és afermar el teixit agrícola característic del Penedès, singularitzant un indret de gran qualitat paisatgística, molt dinàmic des del punt de vista agrícola i amb perspectives clares de futur, atès que queda resguardada dels principals corredors viaris i dels fronts de creixement urbanístic.
Sant Pere Molanta és un nucli força característic i ben integrat en un atractiu teixit de camps i camins rurals. La riera de Sant Marçal vertebra la vall des de Sant Miquel d'Olèrdola fins a les Gunyoles, on la plana penedesenca ja s'enfila cap al port de l'Ordal. La línia d'actuació que es proposa s'orienta cap a una gestió integral i unitària d'aquest àmbit territorial, del tipus de parc agrícola, per posar un exemple.
DIRECTRIUS TERRITORIALS BÀSIQUES DE L'ANELLA VERDA ENTRE EL MASSÍS DEL GARRAF I LA PLANA DEL PENEDÈSArticle AREA num.8, Revista de Debats Territorials.
març del 2000
Miquel Lloveras i Mercè Soler, arquitectes
Josep Germain, geògraf